aAbrera.com

Fa un parell o tres d’anys estava passant la tarda amb dos amics a la Granja de Gavà, al carrer de Joaquín Costa de Barcelona, i tot d’una em vaig adonar que estava envoltat d’estrangers: pakistanesos, indis, filipins, marroquins, sud-americans... Anava a badar boca per comentar amb un to entre enjogassat i despectiu que ja estava bé d’immigració i tot d’una vaig caure que el meu amic era francès i ella colombiana. Esclar: per mi Camille i Tatiana són amics nascuts en una altra banda, no immigrants anònims.

Quan la immigració no té rostre ni nom és fàcil menysprear-la. Quan, en canvi, es coneixen persones concretes que han migrat, les postures es flexibilitzen. Un bolivià en situació il·legal m’explica que s’està rumiant si pagar 3.000 euros per comprar un contracte. No li fa gens de gràcia haver de passar per l’adreçador, però no es pot estar de braços plegats per més temps. Un moldau que va arribar a Catalunya via Itàlia m’explica més o menys cofoi que cobra 50 € diaris i que, a més, li paguen l’esmorzar i el dinar. Poden semblar diners, però és en negre i per una jornada d’aquelles flexibles (és a dir, interminables). Una metgessa que no té el títol homologat i que neteja un pis on a més a més fa de mainadera, m’explica el tràngol que va passar el dia que va haver de recollir del terra un preservatiu de l’amo. Això va ser la gota que va fer vessar el got, després d’haver aplegat calçotets escampats ací i allà. De tot plegat, la imatge dels catalans no en surt gaire ben parada, la veritat. Retinguem uns segons aquests tres exemples suara esmentats: no sembla cínic parlar de Catalunya com a “país d’acollida”?

Sense incórrer en eufemismes, el que sempre passa és que qui se’n va del seu país és perquè busca oportunitats i qui rep l’immigrant el rep amb desconfiança, si no amb hostilitat. Sempre ha estat així, com testimonia el llegat de paraules xenòfobes de què disposen totes les llengües: gavatx, xarnego, guiri, chipi (així anomenen els sud-americans a l’Hospitalet, suposo que també a més llocs), sudaca... Amb prou feines se n’escapa l’hipocorístic paki per als pakistanesos.

Atès que la immigració és un fet irreversible, faríem bé de destriar el gra de la palla i exercir-hi la tolerància que caracteritza les societats obertes en assumptes sense importància. Al capdavall, l’immigrant passa sovint per situacions difícils en qüestions bàsiques com l’habitatge o la feina. Alhora, però, cal que siguem ferms en tot allò que té a veure amb l’adaptació als costums locals: llengua, normes de convivència, estatus de la dona, etc. Ni hem de mantenir la visió pejorativa que suposa parlar del “problema de la immigració” ni la visió panglossianista dels que només parlen dels “avantatges i oportunitats de la immigració” (obviant l’existència de xarxes de tràfic de persones, de sicaris, d’exmilitars experts en atracaments silenciosos, del percentatge d’estrangers insòlit que hi ha a la presó, etc.).

Andreu González Castro
www.gonzalezcastro.net
http://gonzalezcastro.bloc.cat

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>