Ara una pregunta. Que passaria si prosperés la llei del català al cinema?.
Be per començar tots sabem que el català es una llengua inexistent, es a dir, que ningú la parla. Deixant de banda a quatre delinqüents i arreplegats, ningú el parla, ni el llegeix ni - encara menys- l’escriu.

Es a dir que passaria si es doblés o es sots-retolés algun film en aquesta hipotètica llengua? Doncs que segurament la gent fugiria corrents del cinema, als espectadors els donarien atacs epilèptics i s’ensorraria la indústria mundial.

Be almenys es això el que ens vaticinen els empresaris, per això han animat a les “màjors” iankis a que no es portin cap estrena de les seves pel•lícules cap aquí no sigui que es converteixi en un arma de destrucció massiva.
Clar que això també pot tenir un avantatge i es que potser a partir d’aquest moment deixaríem de consumir cinema i començaríem a veure realment cinema.

Perquè... i ara de debò, que aportaria a la llengua i a la cultura catalana el poder veure TRANSFORMER 3 doblat a català? O el remake d’una segona part d’un film estrenat fa dos anys i que realment no valia res?.

Potser el que ens començaria a arribar, en cas de que no ens vinguessin les estrenes obligatòries d’anar a veure cada setmana i que d’aquí dos dies oblidarem ( com AVATAR, posem per cas) doncs que ens vinguessin aquestes estrenes “petites” en que alguns distribuïdors han posat esperances perquè potser toquen temes més importants o senzillament estan fetes amb més ofici, lluny de la rutina de HOLLYWOOD, hi ha cinema, cinema petit, però gran, lluny de modes, films que s’estrenen potser en només dues o tres sales, que ha de sobreviure sense cap mena de suport mediàtic malgrat que potser han rebut un fotimer de premis a festivals de tot el mon però que cap exhibidor ha arribat a creure en ell o que la premsa crítica ha ignorat perquè no i figura cap nom amb glamour, perquè tot sigui dit, ni la premsa, ni la crítica cinematogràfiques son ja el que era, pocs crítics van a veure realment cinema i molts dels “periodistes” cinematogràfics es fixen només si els protagonistes han sortit a alguna revista del cor (llegim FETGE).

I clar, quin va ser el darrer film europeu que ha tingut realment èxit i Que heu anat a veure? O film de baix pressupost que no hagi estat anunciat a la tele.
Potser va sent hora de que descansem de robots gegants, de assassins en serie i de torturadors, d’explosions i violència gratuïta, d’acudits de caca, pet i cul i de dies d’acció de gràcies i de quatre de juliols i del maleït paio gras vestit de vermell i amb barba blanca que mira els nens de manera sospitosa i també prou de comedietes “romàntiques” carrinclones i retrògrades en que el paper de la dona queda reduït al de una pepa que busca manso.

Pot ser si que ens aniria be una mica més de cinema que no fos exclusivament per vendre crispetes, o potser es que – com va dir alarmat David Cronneberg – el cinema ha deixat de ser una eina de reflexió, com va ser fa temps la literatura o la música o la pintura.
Potser si que al davant de la buidor d’alguns films tindríem de ser els espectadors que féssim vaga i demanar més contingut, clar que hi ha gent diu que va al cinema a no pensar, doncs quan hem de pensar? Perquè serveix l’art si no t’afecta a posteriori? Però clar el concepte d’art i d’artista està massa desvaloritzat, si no de que tindrien èxit programes com SALVAME? Perquè al cap i a la fi tot es el mateix símptoma.

Ara de debò, realment es pot arribar a pensar que veure un film sots-retolat o doblat en català pot allunya a la gent del cinema? No es una mica ridícul tot plegat?.
Per altra banda aquesta llei s’ha fet tant malament com s’ha pogut i més que res perquè es una cosa que es va començar fa més de 30 anys i que sempre s’ha tingut mandra o por de continuar.

Quan l’any 1981 es va estrenar el film de David Linch L’HOME ELEFANT, es va estrenar en català i va ser un èxit, el mateix va passar amb EXCALIBUR, poc després i amb EL RETORN DEL JEDI que es va estrenar conjuntament en català i en castellà, després va haver un vuit de molts anys, gairebé 10 que no es va estrenar res en català i ara ens venen amb presses, potser que aquesta gent s’ho faci mirar.

Joaquim Parera